Converses vora el foc

- Hola iaia! Com està? - saluda efusiva Mara.

- Bé, estic bé. I més ara que has arribat tu - li dedica un somriure tendre i una carícia a la mà.- Quin anell més bonic que portes. Saps com pots saber si una joia és de plata?

- Oh, avui crec que em vol contar alguna cosa - diu mentre els ulls se li omplin de curiositat. Aquesta pregunta de l'àvia sap que és el preludi per una bona història.- Com es pot saber, iaia? 

- Doncs ara t'ho explicaré. Vine, posem-nos còmodes. No cal que estiguem les dos plantades al mig la cuina. 

Agafen dues cadires del voltant de la taula i les col·loquen prop de la xemeneia, a la vora del foc.

- Antigament, molt abans que cada casa tinguera una llavadora, anàvem a llavar la roba als safarejos del poble, a la vora del riu.

- Sí, això ho sabia. I també sé que fa pocs anys es van recuperar aquests safarejos, que estaven pràcticament enterrats, oblidats, formant part del paisatge d'un bancal. Jo, quan passo per allí passejant, m'aturo i penso en el tràfec que devia haver allí molts anys enrere - diu esperant que la seua àvia es sentiga orgullosa d'ella per conéixer una part del passat del seu poble, el poble on va nàixer la seua àvia i gran part de la seua família. 

- Ara et donaré jo detalls perquè quan tornes a passar per allí t'imagines l'escena completa - diu l'àvia mentre se li il·luminen els ulls.

Abans de continuar, l'àvia atia el foc, removent la llenya amb una vara de ferro, mentre la neta agafa un parell de troncs que posa curosament dins la xemeneia.

- Anar als safaretjos era tot un ritual. He de dir que a mi m'agradava, tot i la duresa de les condicions, si ho compares amb la facilitat amb què netegem la roba avui en dia. Però era un moment especial, compartit només per dones. Allí, a part de llavar la roba, xarràvem i cantàvem, réiem i ploràvem. Era el nostre moment i, allunyades del món dels homes, ens retrobàvem amb la comprensió i delicadesa que anhelàvem. Entre nosaltres, les dones, ens enteníem, ens féiem costat i ens ajudàvem a superar els mals tràngols, que totes teníem.

Foto: www.carrutxa.cat

-Vaja! No m'ho havia plantejat com una trobada social. Què curiós.

- Clar, filla. Abans no existien els psicòlegs.

- Ja veig, ja...

L'àvia li fa l'ullet mentre les dues compartixen un somriure còmplice.

- Bé, continuem. En arribar als safaretjos, descarregàvem els muntons de roba lligats amb cordes, nosaltres li dèiem "fardos". Els deslligàvem, desplegàvem les peces de roba a terra i triàvem les més brutes i les més grans per llavar abans. Unes, perquè tingueren més temps d'estar a remull; les altres, perquè tingueren temps d'assecar-se. Portàvem pastilles de sabó i raspalls per rascar les taques. I no et cregues tu que la roba quedava tan bé com ara... però, bé, com que nosaltres no coneixíem una altra cosa, ens conformàvem.

- El sabó el feien a casa, veritat?

- Sí, féiem sabó amb sosa i amb oli d'oliva usat, el que ens sobrava a la cuina i també l'oli vell que no es podia menjar i la pasta negra que quedava de l'oli reposat molt de temps a les gerres. Tot s'aprofitava.

- Estic segura que eren expertes del reciclatge!

- Reciclàvem sense saber-ho. No crec que existira la paraula reciclar a la meua època. Almenys nosaltres no la coneixíem.

- Ah, i l'oli d'oliva suposo que era de casa, també.

- Sí, clar que sí. L'oli venia de la nostra collita, de les nostres oliveres. Saps que teníem moltes oliveres, veritat?

- Ho sé. He vist alguns d'aquells bancals, que van ser fèrtils algun dia gràcies al seu dur treball.

- Un treball molt dur i molt esclau, filla, i poc agraït. Però bé, d'això en parlarem un altre dia, si et pareix bé.

La neta assentix amb el cap.

- Àvia, què te a vore tot això dels safaretjos amb l'anell de plata?

- Ja quasi arribem ahí, no sigues impacient - li diu mentre li fa una carícia a la galta i li regala un somriure càlid.

L'àvia fa una parada per atiar de nou el foc de la xemeneia, deixa la vara de ferro al seu lloc i seguix amb el seu relat.

- Hi havia dies que l'olor del safareig era desagradable. Això volia dir que l'aigua s'havia fet pudenta.

- Pudenta? Així que havien de tornar a casa sense llavar la roba?

- Ai, filla! No podíem tornar a casa amb la roba bruta! Ens guardàvem un dia per llavar i ja saps que els safarejos estaven a la font que està a uns tres kilòmetres del poble. 

- Clar, no ho havia pensat... i com feien per a arribar tan carregades? Està molt lluny per anar a peu!

- Érem joves i fortes. A l'època de la que et parlo, encara no m'havia casat amb el teu avi. Però tot i ser joves i valentes no podíem portar tota la roba bruta a peu, necessitàvem un transport. No podíem anar tots els dies a llavar i acumulàvem bastant roba per aprofitar el viatge.

- Així, com anaven a la font?

- En carro de cavalls. Dones, infants i roba amunt! Els carros anaven ben carregats. Als xiquets i a les xiquetes els agradava vindre. Jugaven mentre les dones feinejaven i les seues mares els rentaven la roba que portaven posada aquell dia, de manera que quan tornaven al poble, ja estaven ben nets i polits.

- Lo de l'aigua pudenta no m'ha quedat clar...

- És això que et deia, de vegades passava. Jo no sé explicar-te perquè es feia pudenta. Possiblement, passava quan no plovia prou i l'aigua quedava estancada massa temps. L'olfacte ja ens avisava, però el que no fallava eren les anells de plata que quasi totes portàvem. Només posar la mà a l'aigua, l'anell es feia negra.

- Ah, sí? No m'ho haguera imaginat mai...

- Tal com t'ho dic. Era molt ràpid el canvi de color, de platejat a negre.

- No imaginava que en la seua època de joventut tingueren joies de plata... - diu tota estranyada.

- Sí, era molt habitual.

- Però si sempre m'ha contat que els diners no sobraven a casa, com les podien comprar?

- Resulta que aquells anells tenien el seu origen en monedes de plata.

- Monedes de plata? - pregunta amb la boca molt oberta.

- Sí, filla. No saps que hi havia una moneda de 5 pessetes que era de plata?

- No ho sabia, no. I als pobles hi havia joieries per transformar les monedes en anells?

- No, ara voràs. Com ja t'hem contat més vegades el teu avi i jo, després de la guerra civil molta gent va ser empresonada. Doncs els presos van aprendre a treballar la plata. Així que ells fonien les monedes, que els proporcionava la gent, i creaven anells on ficaven les inicials que cada persona els demanava.

- Vaja! Ara sí que m'ha sorprés! Amb això vol dir que aprenien allí a treballar la plata?

- No exactament. Pensa que alguns presos eren llauradors, però altres eren ferrers, llanders,... i aquests últims sí que sabien treballar el metall. 

- Ah! Ara ja ho entenc millor. No em quadrava al principi lo de les anells sense joieres i tot això. Sempre que vinc aprenc coses noves. 

- M'alegro que hages gaudit 

- A mi se m'està fent tard, i ara me n'he d'anar, iaia. Però seguirem la conversa un altre dia, no?

- Clar que sí, preciosa. Quan tu vulgues. Jo em faig molt contenta de vore't i xalo de contar-te coses.

Li dona un bes al front i se'n va. 

En record de la meua àvia que em va contar aquesta història, ja fa uns anys, i l'he convertida en un relat.