Confitura de cirera

- Hola iaia! Com està? - saluda efusiva Mara. - Bé, estic bé. I més ara que has arribat tu - li dedica un somriure tendre i una carícia a la mà.- Quin anell més bonic que portes. Saps com pots saber si una joia és de plata? - Oh, avui crec que em vol contar alguna cosa - diu mentre els ulls se li omplin de curiositat. Aquesta pregunta de l'àvia sap que és el preludi per una bona història.- Com es pot saber, iaia?  - Doncs ara t'ho explicaré. Vine, posem-nos còmodes. No cal que estiguem les dos plantades al mig la cuina.  Agafen dues cadires del voltant de la taula i les col·loquen prop de la xemeneia, a la vora del foc. - Antigament, molt abans que cada casa tinguera una llavadora, anàvem a llavar la roba als safarejos del poble, a la vora del riu. - Sí, això ho sabia. I també sé que fa pocs anys es van recuperar aquests safarejos, que estaven pràcticament enterrats, oblidats, formant part del paisatge d'un bancal. Jo, quan passo per allí passejant, m'aturo i pen

Vinc a tu buscant la calma, vinc a tu cercant la pau, vinc a tu esperant que em cures l'ànima. I em senc menuda davant la teua immensitat, em reflexo a la teua preuada cristal·linitat. Em veig als teus ulls blaus quan el cel és net i clar, i em senc segura: m'abraces sense necessitat. Em remou, de vegades, la teua agitació.  Però no tinc cap por. Continues essent un ancla pel meu cor.  Foto pròpia