Confitura de cirera

Si el meu avi fos un arbre, seria una olivera mil·lenària. Un arbre valent que ha viscut molt, que ha vist guerres, que ha patit les inclemències més extremades del clima, que ha sofert malalties variades,... però, no obstant tot això, segueix en peu. Ben arrelat, amb unes arrels profundes que arriben al cor de la mare Terra i el mantenen ferm, en peu, tot i que el món s'enfonse al seu voltant. Un tronc ample, fort, que s'asseu al terreny i ocupa el seu lloc en el món, sense amagar-se. Un tronc ple d'arrugues i de solcs, uns més profunds que altres, que el marquen sense pietat i li confereixen el seu caràcter seré que jo admiro. Un arbre que és un guia per als arbres del seu entorn, de la seua família, tot i que ell no se n'adona. Un arbre que és exemple d'honestedat, de claritat, de suavitat en les formes, de pau, de fortalesa.  Si mires dins els seus ulls, del color de les fulles d'olivera, pots sentir tot això i entendre una part de la seua vida. Si el meu av...

Dalt de tot de la casa, enmig de la foscor de les golfes, les caixes de fusta i els baguls omplien unes habitacions que havien sigut un galliner. Molts anys enrere, aquella casa construïda abans de 1900, havia sigut com una granja. A la planta baixa hi havia les pallisses on descansava l'ase i, més al fons, estaven les conilleres. La primera planta es destinava a la vivenda. Era una casa familiar. No s'havia venut mai, sempre s'havia heretat de pares a fills, durant generacions. Aquelles parets, els sostres, els lavabos, ... havien passat per reformes diverses. A cada reforma es cobria el desperfecte, tanmateix no s'escarbava per saber d'on venia el problema. Es tapava i prou.  Foto: pixabay.com Així havia viscut la meua família, des de temps antics. Allí no es preguntava res i si algun infant gosava obrir la boqueta per saber més, la resposta més lleugera que podia trobar era que ja li explicarien quan seria major. Jo vaig ser un d'aquells infa...