Confitura de cirera

Sóc una papallona amb ales de color blau elèctric decorades amb franges negres i puntets grocs. Visc al bosc, entre les branques d'un arbre alt i frondós. Cada matí, pujo a la seua copa per admiar l'eixida del Sol que, des d'aquestes altures i sense cap estructura de ciment propera, s'admira majestuosa. Visc en una comunitat de papallones alegres, divertides i juganeres. M'alimento del nèctar dolç que m'oferixen les flors del bosc. El millor el fabriquen les que tenen més flaire.  Foto: pixabay.com Volo entre falgueres humides, pins olorosos i carrasques. De tant en tant, visito els camps d'oliveres i d'ametlers florits, molt diferents des de les altures que a peu pla. Percebo l'aire fresc que em frega la cara mentre em desplaço ràpidament amb el vent a favor. Senc la llibertat sense pes. Però arribar a ser papallona no ha sigut fàcil. He passat abans per un procés molt dur de transformació. Primer, vaig ser cuc i vaig haver de passar me...

El cotxe arriba a un pont sobre un riu cabalós. Pau ha conduit fins a allí amb l’excusa de mostrar a Marta les meravelles de la naturalesa d’aquesta zona muntanyosa, que ell tant s’estima. Atura el cotxe i comença a explica-li la formació d’aquelles muntanyes, els diferents tipus d’arbres que creixen en aquell indret i el perquè del color de les seues fulles, quins són els ocells autòctons, en fi, tot el que se li acut per tal de mantindre la seua atenció. Mentrestant, Marta només observa tendrament com se li mouen els llavis i els ulls. Estudia cada minúscul moviment del seu rostre, sense escoltar ni una paraula del que li conta i cavil·la: Mira’l, pobret, com s’esforça per agradar-me. Però, vaja, ja podria tallar el rotllo, que se’ns farà de nit sense haver fet ni una caminadeta pel bosc. He vingut tota preparada, amb l’equipament de muntanya, i ell que no calla ni un segon. Quant de temps fa que ens coneixem? Crec que quasi un any. Sí, fa un any que ens vam trobar passejant els...

El cor glaçat, els ulls immòbils, aturen les tecles. Para, deixa'm tranquil·la! Cada missatge és una pedra, cauen meteorits sobre casa meua. No ho entens? Vull aire, paisatge, espai, llibertat. Ara no, no és el moment. Sommio amb boscos d'atmosfera verge, rierols d'aigües cristal·lines, on no estàs tu. I volo alt, més alt que els pics de les muntanyes, i sóc feliç. Barranc de la Coscollosa  Fotos:   Mónica Espelt.