Confitura de cirera

Muntanyes. Pins. Cel blau. Aire pur. Lliures? Camí amb pedres. Passos compassats. Tranquil·litat.  T'estimo. Et miro. Somric. Somrius. Desvies la mirada ràpidament.  Vull besar-te. No vull. Vull acariciar-te. No vols.  Caminem. Silenci fora. Bullici a dins. Massa temps estimant-te. Pixabay Soroll de passes. Mans que es toquen furtivament. Dissimules. Prou! Paro. Preguntes. No vols saber.  Bec aigua. Seguim. He oblidat on anem. M'és igual. Desesperada.  Serp al camí. Àguila al cel. Meravelles que no sóc capaç d'apreciar.  Remor de paraules. No t'entenc. Frustració. No t'escolto. No sé què vols! Ni què fem.  Caminem però no avancem. He perdut el rumb. Ulls entelats. Llàgrimes galta avall. Rius que arriben al coll.  S'aturen les paraules. Pares. Em mires. Tendresa. T'abraço sense preguntar. M'abraces fort com si això fos tot el que havies estat desitjant.  Sospirs. Lleugeresa. Aigua cristal·lina b...

Dalt de tot de la casa, enmig de la foscor de les golfes, les caixes de fusta i els baguls omplien unes habitacions que havien sigut un galliner. Molts anys enrere, aquella casa construïda abans de 1900, havia sigut com una granja. A la planta baixa hi havia les pallisses on descansava l'ase i, més al fons, estaven les conilleres. La primera planta es destinava a la vivenda. Era una casa familiar. No s'havia venut mai, sempre s'havia heretat de pares a fills, durant generacions. Aquelles parets, els sostres, els lavabos, ... havien passat per reformes diverses. A cada reforma es cobria el desperfecte, tanmateix no s'escarbava per saber d'on venia el problema. Es tapava i prou.  Foto: pixabay.com Així havia viscut la meua família, des de temps antics. Allí no es preguntava res i si algun infant gosava obrir la boqueta per saber més, la resposta més lleugera que podia trobar era que ja li explicarien quan seria major. Jo vaig ser un d'aquells infa...

Dissabte 23 d’abril de 2016 el meu viatge començava a les 7:10 h del matí en un tren regional amb destinació Barcelona. Tenia molta son. Havia dormit poc la nit anterior, no sé si per nervis o expectació per saber què em depararia la jornada. Al tren hi havia més passatgers del que es podia esperar per a un dissabte a primera hora del matí i a cada estació pujaven més persones. Son i incomoditat, perquè em va tocar un tren amb seients massa durs per suportar 3 hores asseguda. En arribar a Barcelona, l’estació de Sants bullia. Ja es respirava Sant Jordi a l’ambient. Vaig anar a les taquilles sense perdre ni un minut a informar-me dels trens que paraven a Cerdanyola del Vallés, la meua següent destinació, on Maria i jo havíem de signar exemplars de Vides sobre vies a la parada de la llibreria l’Aranya. Gent amunt i avall de l’estació, un xic que em demanava diners recitant un discurs estudiat, per completar un hipotètic bitllet a Lleida, pantalles que canviaven horaris ràpidament, ...

Fa dies que estic tancat dins una cartera molt còmoda i acolorida, acompanyat per més bitllets, monedes i targetes. Però ja tinc ganes de vore món. Quan la meua mestressa busque un bitllet, saltaré una miqueta perquè m’elegisca a mi, d’entre els meus companys. M’abellix passar per les mans suaus i perfumades d’Adela. És l’hora de fer la compra i Adela col·loca delicadament la cartera dins la seua bossa. Anem d’excursió! Foto: pixabay.com Al mercat, tinc la sort que em veu el primer i em tria d’entre tots els bitllets. Adéu, amics! Potser ens tornarem a trobar. Faig cap a unes mans aspres de dits grossos. No m’agrada aquest tacte. Estava millor amb Adela. Les mans aspres m’arruguen el cos i em posen a la butxaca dels pantalons. Estic a les fosques una altra vegada. L’home es mou. Escolto la conversa. Demana una cervesa. La beu amb pressa i demana el compte. La mà rugosa entra a la butxaca banyada. Em trau a la llum. Les mans que m’acullen estan plenes d’anells i polsere...

Sóc una papallona amb ales de color blau elèctric decorades amb franges negres i puntets grocs. Visc al bosc, entre les branques d'un arbre alt i frondós. Cada matí, pujo a la seua copa per admiar l'eixida del Sol que, des d'aquestes altures i sense cap estructura de ciment propera, s'admira majestuosa. Visc en una comunitat de papallones alegres, divertides i juganeres. M'alimento del nèctar dolç que m'oferixen les flors del bosc. El millor el fabriquen les que tenen més flaire.  Foto: pixabay.com Volo entre falgueres humides, pins olorosos i carrasques. De tant en tant, visito els camps d'oliveres i d'ametlers florits, molt diferents des de les altures que a peu pla. Percebo l'aire fresc que em frega la cara mentre em desplaço ràpidament amb el vent a favor. Senc la llibertat sense pes. Però arribar a ser papallona no ha sigut fàcil. He passat abans per un procés molt dur de transformació. Primer, vaig ser cuc i vaig haver de passar me...

El cotxe arriba a un pont sobre un riu cabalós. Pau ha conduit fins a allí amb l’excusa de mostrar a Marta les meravelles de la naturalesa d’aquesta zona muntanyosa, que ell tant s’estima. Atura el cotxe i comença a explica-li la formació d’aquelles muntanyes, els diferents tipus d’arbres que creixen en aquell indret i el perquè del color de les seues fulles, quins són els ocells autòctons, en fi, tot el que se li acut per tal de mantindre la seua atenció. Mentrestant, Marta només observa tendrament com se li mouen els llavis i els ulls. Estudia cada minúscul moviment del seu rostre, sense escoltar ni una paraula del que li conta i cavil·la: Mira’l, pobret, com s’esforça per agradar-me. Però, vaja, ja podria tallar el rotllo, que se’ns farà de nit sense haver fet ni una caminadeta pel bosc. He vingut tota preparada, amb l’equipament de muntanya, i ell que no calla ni un segon. Quant de temps fa que ens coneixem? Crec que quasi un any. Sí, fa un any que ens vam trobar passejant els...

No m'agrada el negre en senyal de dol. Mai m'ha agradat. Preferisc associar el negre a un vestit de dona, a l'elegància, a la nit, a la festa, a l'esveltesa, a l'estilisme, a unes joies de plata, a unes lluentors de polseres, a unes arracades prominents, a una copa de cava, ... El dol es porta al cor, no cal externalitzar-lo amb un color, al qual li donem una càrrega que no li pertoca. Només és un color, no l'estigmatitzem, al pobre negre. Foto: pixabay.com

El cor glaçat, els ulls immòbils, aturen les tecles. Para, deixa'm tranquil·la! Cada missatge és una pedra, cauen meteorits sobre casa meua. No ho entens? Vull aire, paisatge, espai, llibertat. Ara no, no és el moment. Sommio amb boscos d'atmosfera verge, rierols d'aigües cristal·lines, on no estàs tu. I volo alt, més alt que els pics de les muntanyes, i sóc feliç. Barranc de la Coscollosa  Fotos:   Mónica Espelt.