Secrets de família

Dalt de tot de la casa, enmig de la foscor de les golfes, les caixes de fusta i els baguls omplien unes habitacions que havien sigut un galliner. Molts anys enrere, aquella casa construïda abans de 1900, havia sigut com una granja. A la planta baixa hi havia les pallisses on descansava l'ase i, més al fons, estaven les conilleres. La primera planta es destinava a la vivenda.

Era una casa familiar. No s'havia venut mai, sempre s'havia heretat de pares a fills, durant generacions. Aquelles parets, els sostres, els lavabos, ... havien passat per reformes diverses. A cada reforma es cobria el desperfecte, tanmateix no s'escarbava per saber d'on venia el problema. Es tapava i prou. 

Foto: pixabay.com

Així havia viscut la meua família, des de temps antics. Allí no es preguntava res i si algun infant gosava obrir la boqueta per saber més, la resposta més lleugera que podia trobar era que ja li explicarien quan seria major. Jo vaig ser un d'aquells infants que no parava de preguntar fins que em van respondre grollerament i ja no vaig preguntar més. Es va fer el silenci. No entenia què passava i tampoc sospitava que tenien un secret que custodiaven amb la vida. 

Van passar els anys, des d'aquelles primeres preguntes, i jo me'n vaig oblidar. Però, un dia, d'entre les pedres que conformaven les parets grosses d'aquella casa, va caure un trosset de pedra. La casa ja no era el que havia sigut, havia perdut tot l'esplendor i necessitava cures continues. Em vaig aproximar a revisar els danys i, tal i com m'arrimava al forat del paret, veia alguna cosa brillar. Quan vaig arribar davant mateix de l'objecte incrustat a la paret vaig tancar els ulls, vaig respirar fons i vaig posar les mans al forat. El calfred que recorria el meu cos m'anunciava que havia arribat el moment de saber, no caldria preguntar més perquè allí mateix resoldria els meus dubtes.   

Vaig obrir els ulls i entre les meues mans vaig descobrir una pistola antiga, molt antiga. Estava molt ben conservada. Què feia allà amagada? Mentre la contemplava i cavil·lava, vaig vore que hi havia més objectes en aquell lloc. Vaig allargar de nou el braç i vaig palpar una botella de vidre polsosa amb tap de suro. Contenia una fotografia en blanc i negre on hi havia tres persones, totes vestides amb robes molt fosques. Eren dos homes amb barrets i bigot i una dona. Qui era aquella gent? Eren avantpassats meus? Si eren familiars nostres, per què no teníem aquesta foto dins d'un dels àlbums familiars?

El meu cor colpejava fort el meu pit i els ulls em brillaven. Sentia que per fi havia obert la porta.