Confitura de cirera

Ganes ofegades. Desig latent. Prohibit. Batec accelerat. Amor apagat. Guspira entre els dits i la pell. Pell de gallina. Olor a nou, olor a frescor. Olor que ompli, olor viu.  Pell suau, venes inflades a sota. Nus a l'estòmac. Paraules retingudes a la gola. Besos aturats. Mal a l'estòmac. Llàgrimes als ulls. Foto: Pixabay

I a tu, Maialen, quin secret t'espera? Em tens intrigada. Tu et trobaràs a tu mateixa, descobriràs allò que portes amagat dins, mentre intentes descobrir secrets que estan a fora. Sí, ja sé que ara t'és difícil d'imaginar el que vull dir. Ho has d'anar descobrint tu sola, poc a poc. Per molt que els altres et diguem no servirà de res.  Has de ser tu i només tu qui marque el ritme de les teues passes. No balles al so que toque ningú que no sigues tu. Escolta el teu cor perquè el seu batec t'ancorarà al present i et retornarà a la calma, quan l'hages perduda.  Jo estaré al teu costat, donant-te la mà quan la necessites, parant amb tu quan hages de recuperar l'alé. Tanmateix, has de tindre ben present que açò ha de passar per tu. T'enfrontes a un misteri. No sabem si també t'enfrontes a un perill. Més prompte que tard, ho descobrirem.  Foto: pixabay.com 

- Hola iaia! Com està? - saluda efusiva Mara. - Bé, estic bé. I més ara que has arribat tu - li dedica un somriure tendre i una carícia a la mà.- Quin anell més bonic que portes. Saps com pots saber si una joia és de plata? - Oh, avui crec que em vol contar alguna cosa - diu mentre els ulls se li omplin de curiositat. Aquesta pregunta de l'àvia sap que és el preludi per una bona història.- Com es pot saber, iaia?  - Doncs ara t'ho explicaré. Vine, posem-nos còmodes. No cal que estiguem les dos plantades al mig la cuina.  Agafen dues cadires del voltant de la taula i les col·loquen prop de la xemeneia, a la vora del foc. - Antigament, molt abans que cada casa tinguera una llavadora, anàvem a llavar la roba als safarejos del poble, a la vora del riu. - Sí, això ho sabia. I també sé que fa pocs anys es van recuperar aquests safarejos, que estaven pràcticament enterrats, oblidats, formant part del paisatge d'un bancal. Jo, quan passo per allí passejant, m'aturo i pen

Vinc a tu buscant la calma, vinc a tu cercant la pau, vinc a tu esperant que em cures l'ànima. I em senc menuda davant la teua immensitat, em reflexo a la teua preuada cristal·linitat. Em veig als teus ulls blaus quan el cel és net i clar, i em senc segura: m'abraces sense necessitat. Em remou, de vegades, la teua agitació.  Però no tinc cap por. Continues essent un ancla pel meu cor.  Foto pròpia