Confitura de cirera

Muntanyes. Pins. Cel blau. Aire pur. Lliures? Camí amb pedres. Passos compassats. Tranquil·litat.  T'estimo. Et miro. Somric. Somrius. Desvies la mirada ràpidament.  Vull besar-te. No vull. Vull acariciar-te. No vols.  Caminem. Silenci fora. Bullici a dins. Massa temps estimant-te. Pixabay Soroll de passes. Mans que es toquen furtivament. Dissimules. Prou! Paro. Preguntes. No vols saber.  Bec aigua. Seguim. He oblidat on anem. M'és igual. Desesperada.  Serp al camí. Àguila al cel. Meravelles que no sóc capaç d'apreciar.  Remor de paraules. No t'entenc. Frustració. No t'escolto. No sé què vols! Ni què fem.  Caminem però no avancem. He perdut el rumb. Ulls entelats. Llàgrimes galta avall. Rius que arriben al coll.  S'aturen les paraules. Pares. Em mires. Tendresa. T'abraço sense preguntar. M'abraces fort com si això fos tot el que havies estat desitjant.  Sospirs. Lleugeresa. Aigua cristal·lina brolla. Quasi

Dalt de tot de la casa, enmig de la foscor de les golfes, les caixes de fusta i els baguls omplien unes habitacions que havien sigut un galliner. Molts anys enrere, aquella casa construïda abans de 1900, havia sigut com una granja. A la planta baixa hi havia les pallisses on descansava l'ase i, més al fons, estaven les conilleres. La primera planta es destinava a la vivenda. Era una casa familiar. No s'havia venut mai, sempre s'havia heretat de pares a fills, durant generacions. Aquelles parets, els sostres, els lavabos, ... havien passat per reformes diverses. A cada reforma es cobria el desperfecte, tanmateix no s'escarbava per saber d'on venia el problema. Es tapava i prou.  Foto: pixabay.com Així havia viscut la meua família, des de temps antics. Allí no es preguntava res i si algun infant gosava obrir la boqueta per saber més, la resposta més lleugera que podia trobar era que ja li explicarien quan seria major. Jo vaig ser un d'aquells infa