Entradas

Mostrando entradas de 2016

El meu primer Sant Jordi (com a escriptora)

Imagen
Dissabte 23 d’abril de 2016 el meu viatge començava a les 7:10 h del matí en un tren regional amb destinació Barcelona. Tenia molta son. Havia dormit poc la nit anterior, no sé si per nervis o expectació per saber què em depararia la jornada. Al tren hi havia més passatgers del que es podia esperar per a un dissabte a primera hora del matí i a cada estació pujaven més persones. Son i incomoditat, perquè em va tocar un tren amb seients massa durs per suportar 3 hores asseguda. En arribar a Barcelona, l’estació de Sants bullia. Ja es respirava Sant Jordi a l’ambient. Vaig anar a les taquilles sense perdre ni un minut a informar-me dels trens que paraven a Cerdanyola del Vallés, la meua següent destinació, on Maria i jo havíem de signar exemplars de Vides sobre vies a la parada de la llibreria l’Aranya. Gent amunt i avall de l’estació, un xic que em demanava diners recitant un discurs estudiat, per completar un hipotètic bitllet a Lleida, pantalles que canviaven horaris ràpidament,

De mà en mà

Imagen
Fa dies que estic tancat dins una cartera molt còmoda i acolorida, acompanyat per més bitllets, monedes i targetes. Però ja tinc ganes de vore món. Quan la meua mestressa busque un bitllet, saltaré una miqueta perquè m’elegisca a mi, d’entre els meus companys. M’abellix passar per les mans suaus i perfumades d’Adela. És l’hora de fer la compra i Adela col·loca delicadament la cartera dins la seua bossa. Anem d’excursió! Foto: pixabay.com Al mercat, tinc la sort que em veu el primer i em tria d’entre tots els bitllets. Adéu, amics! Potser ens tornarem a trobar. Faig cap a unes mans aspres de dits grossos. No m’agrada aquest tacte. Estava millor amb Adela. Les mans aspres m’arruguen el cos i em posen a la butxaca dels pantalons. Estic a les fosques una altra vegada. L’home es mou. Escolto la conversa. Demana una cervesa. La beu amb pressa i demana el compte. La mà rugosa entra a la butxaca banyada. Em trau a la llum. Les mans que m’acullen estan plenes d’anells i polsere

En una oscura ciénaga

Imagen
Los recuerdos corren deprisa dentro de su cabeza. Van arriba y abajo en una autovía de doble carril. Él no deja de dar vueltas en la cama y las sábanas se enroscan a su cuerpo como una serpiente que lo estrangula y se pegan a su piel, húmedas. Mientras la lluvia golpea insistentemente la ventana de su habitación, él se niega a dar la cara al mundo. En medio de su desesperación, suena el despertador y cuando consigue liberar una de sus manos de la prisión que él mismo ha construido sobre su colchón, lo estampa con fuerza contra la pared. Ya no le molestará nunca más.  Por fin, decide ponerse en pie. Empieza el tedioso viaje de cada día. Aquel que transcurre por una callejuela que va directa a la parada del autobús. El mismo vehículo que lo transporta lentamente hacia un destino que consume su sangre, día tras día. Sentado en el decrépito asiento, retumba en su memoria la época luminosa en que eran amantes, los días en que él tenía una razón para despertar cada mañana y saltar d

Volar sense pes

Imagen
Sóc una papallona amb ales de color blau elèctric decorades amb franges negres i puntets grocs. Visc al bosc, entre les branques d'un arbre alt i frondós. Cada matí, pujo a la seua copa per admiar l'eixida del Sol que, des d'aquestes altures i sense cap estructura de ciment propera, s'admira majestuosa. Visc en una comunitat de papallones alegres, divertides i juganeres. M'alimento del nèctar dolç que m'oferixen les flors del bosc. El millor el fabriquen les que tenen més flaire.  Foto: pixabay.com Volo entre falgueres humides, pins olorosos i carrasques. De tant en tant, visito els camps d'oliveres i d'ametlers florits, molt diferents des de les altures que a peu pla. Percebo l'aire fresc que em frega la cara mentre em desplaço ràpidament amb el vent a favor. Senc la llibertat sense pes. Però arribar a ser papallona no ha sigut fàcil. He passat abans per un procés molt dur de transformació. Primer, vaig ser cuc i vaig haver de passar me

Bes o cobra?

Imagen
El cotxe arriba a un pont sobre un riu cabalós. Pau ha conduit fins a allí amb l’excusa de mostrar a Marta les meravelles de la naturalesa d’aquesta zona muntanyosa, que ell tant s’estima. Atura el cotxe i comença a explica-li la formació d’aquelles muntanyes, els diferents tipus d’arbres que creixen en aquell indret i el perquè del color de les seues fulles, quins són els ocells autòctons, en fi, tot el que se li acut per tal de mantindre la seua atenció. Mentrestant, Marta només observa tendrament com se li mouen els llavis i els ulls. Estudia cada minúscul moviment del seu rostre, sense escoltar ni una paraula del que li conta i cavil·la: Mira’l, pobret, com s’esforça per agradar-me. Però, vaja, ja podria tallar el rotllo, que se’ns farà de nit sense haver fet ni una caminadeta pel bosc. He vingut tota preparada, amb l’equipament de muntanya, i ell que no calla ni un segon. Quant de temps fa que ens coneixem? Crec que quasi un any. Sí, fa un any que ens vam trobar passejant els

El negre i el dol

Imagen
No m'agrada el negre en senyal de dol. Mai m'ha agradat. Preferisc associar el negre a un vestit de dona, a l'elegància, a la nit, a la festa, a l'esveltesa, a l'estilisme, a unes joies de plata, a unes lluentors de polseres, a unes arracades prominents, a una copa de cava, ... El dol es porta al cor, no cal externalitzar-lo amb un color, al qual li donem una càrrega que no li pertoca. Només és un color, no l'estigmatitzem, al pobre negre. Foto: pixabay.com

Busco llibertat

Imagen
El cor glaçat, els ulls immòbils, aturen les tecles. Para, deixa'm tranquil·la! Cada missatge és una pedra, cauen meteorits sobre casa meua. No ho entens? Vull aire, paisatge, espai, llibertat. Ara no, no és el moment. Sommio amb boscos d'atmosfera verge, rierols d'aigües cristal·lines, on no estàs tu. I volo alt, més alt que els pics de les muntanyes, i sóc feliç. Barranc de la Coscollosa  Fotos:   Mónica Espelt.

Estrella en la arena

Imagen
Yacía en la arena blanca de una exuberante playa. Tomaba el sol tranquilamente. Se relajaba después de un día estresante y complicado en las profundidades marinas. Le gustaba pasar un tiempo sola, bronceando su piel de color rojo brillante, apartada del resto de estrellas de mar, en silencio. La charla banal de sus compañeras hoy le molestaba especialmente. Disfrutaba de mover lentamente su cuerpo encima de la arena, mientras los granos de arena le hacían cosquillas. Observaba el horizonte, veía pasar grandes barcos de pesca que se dirigían al puerto. Sentía la brisa marina que se escondía tras las palmeras y escuchaba el sonido de las olas cuando rompían en las rocas cercanas. Sonreía con los ojos entrecerrados y se abandonaba al paraíso, suspirando.  El sol cada vez era más potente, la estrella percibía más calor, pero no le molestaba, seguía relajada y con los ojos cerrados. Pero, de repente, se acaba el calor, abre rápidamente los ojos y ve que no hay Sol. Se queda desco